Aquests dies estic llegint un llibre que m'ha portat a
pensar profundament en les pràctiques a l'IES i en la situació que viuen alguns
alumnes del centre. M'agradaria
plasmar un fragment del llibre que diu així:
“Els nostres "mals alumnes"
(alumnes considerats sense futur) no vénen mai sols a l'escola. Allò que entra
a la classe és un ceba: capes de malestar, de por, de neguit, de rancúnia, de
ràbia, de desitjos insatisfets, de renúncia furiosa, acumulades sobre un fons
de passat vergonyós, de present amenaçador, de futur condemnat. Mireu-los, ja
vénen, amb el seu cos a mig fer i la seva família a coll, a la motxilla. En
realitat la classe no pot començar fins que no deixin el farcell a terra i no
haguem pelat la ceba. Això és difícil d'explicar, però sovint n'hi ha prou amb
una mirada, una paraula amable, una frase d'adult confiat, clar i estable,
instal·lant-los en un present rigorosament d'indicatiu. Naturalment el benifet
serà provisional, la ceba es recompondrà a la sortida i és clar que demà haurem
de tornar-hi. Però ensenyar és això: és tornar a començar fins a la nostra
necessària desaparició com a professors.” Pennac (2008).
Llegeixo
aquest text i veig que es fa una
valoració molt encertada de la situació que viuen molts dels alumnes d’aquest
centre. Situacions molt dures i colpidores que obligatòriament han de marcar
aquests joves. Per això és tan important que, com a professionals de l'educació,
coneguem la situació personal dels nostres joves, les necessitats específiques
que poden tenir i a partir d’aquí, establir un pla d'intervenció conjunt amb
l'equip docent, per poder establir amb els alumnes relacions positives,
experiències correctives que els permetin confiar en el docent i tenir, almenys
dins l’àmbit escolar, una estabilitat totalment necessària en aquesta etapa del
desenvolupament.
Pennac,
D. (2008). Mal d'escola. Barcelona: Biblioteca Universal Empúries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada